Reflexions sobre l'Educació Social

In Time

2012-02-03T20:05:00.002+01:00

Cuando el otro día una compañera de trabajo, a la que tengo muy alto respeto profesional y admiración me dijo que le parecía buena la película 'In Time' me pareció estar oyendo visiones. Después me relajó saber que se refería a un aspecto concreto del argumento. El hecho de vivir según el tiempo asignado y morir según el tiempo no comprado.

El hecho me hace reflexionar sobre otra conversación que he tenido frecuentemente, tanto en el ámbito familiar, como en el profesional. El tiempo, que "nunca tenemos" parece ser el remedio a los males. Pero el remedio utópico que nunca va a hacerse realidad de modo que sabemos que si lo tubieramos nos aliviaría. (como en la pelicula).

Todo esto viene porqué creo firmemente que se puede llegar a conseguir, que se puede alcanzar disponer de un tiempo que produzca la mejora de las relaciones educativas. Esto es, que comunmente andamos con el paso canviado y no logramos disponer del espacio para atender cada peculiaridad de las situaciones educativas o del goce familiar. Si se consigue recuperar el paso, creo que es posible ampliar tiempos para reflexionar sobre la propia tarea educativa y así tiempo para gozar de la relación familiar.

Creo porqué lo he experimentado en el laboratorio de la Educación Social, que situaciones muy desestructuradas, filtradas por el "darse tiempo" mejoran, incluso hasta el punto de recuperar el paso. Cuando nos hemos podido dar tiempo, para probar, equivocarnos y pensar... sobretodo pensar, descubrimos que como cada cerradura existe una llave que nos permite abrir la puerta y dejar entrar aire nuevo en el aprendizaje, en el bienestar.

También debo decir que el laboratorio nos permite ejemplificar unas condiciones concretas para desarrollar nuestro proyecto, cosa que en la vida real, no suele pasar. Entonces es facil decir que ha sido porqué el otro es de tal o de cual forma de ser y que hagamos lo que hagamos no cambiará nada. Pero sí que cambia.

Sin duda, agradezco a todas las madres y todos los padres que educan a sus hijos, lo bien que lo hacen la mayoría; a aquellos con más dificultades, también. Y les felicito salvo en una excepción. Cabe señalarles que si todo va "mal" y "no hay nada que hacer" lo mejor es "comprar un tiempo", cerrar los ojos, pensar y hacer que todo vaya "bien" y que todo "quede por hacer". Objetivo,..., ser felices.

En Lluita!, aquí sí és En defensa!

2012-01-19T21:40:00.002+01:00

Aquest paràgraf, li he demanat a la meva amiga Natalia si el podia penjar i m'ha deixat, diu que no es d'ella (doncs serà de tots)

Sóc mestra, sense por i sense complexes.
Sóc mestra, i estic orgullosa de ser-ho.
Sí, tinc dos mesos de vacances però també un horari de docència directa prou dens.
Sóc mestre, treballo a l’escola i fora d’aquesta, i la gent no ho sap, però a mi no m’importa
Sóc mestra i no discuteixo els dies de descans dels bombers, ni dels funcionaris de presons, ni ….
... ... Sóc mestra i quan vaig a un advocat, no li ... discuteixo les lleis, només vull que em defensi.
Sóc mestra i quan vaig per l’autovia, condueixo amb plena confiança perquè la va dissenyar un enginyer de camins.
Sóc mestra i visc tranquil·la a casa meva, que en el seu dia la va fer un obrer.
I vosaltres, qui sou? Per què us atreviu a dir que treballo poc i malament?
Sóc mestra i ensenyo cada dia als meus alumnes, els arrepleguo amb alegria i aprenc d’ells molt.
I vosaltres, qui sou? Per què us atreviu a dir que treballo poc i malament?
Sóc mestra i treballo cada dia amb personetes sensibles i fràgils.

Sóc mestra i intento ensenyar-los a treballar, a esforçar-se a tenir dignitat, a compartir, a respectar...
I vosaltres, qui sou? Per què us atreviu a dir que treballo poc i malament?
Em baixen el sou, em congelen el sou, me’l tornen a baixar, m’incrementen el número de nens per aula,….
Però….vosaltres, Qui us penseu que sou?

No estem sols!!

2012-01-14T12:59:00.003+01:00

Una simple frase pot tenir, com el post d'avuí, segons el context, diferents significats...

No estem sols! això penso. I m'enfada pensar-ho, alhora que frustra la meva intervenció. Quan a nivell professional fem la planificació d'un cas, un constructe, ens trobem que al no estar sols en la intervenció apareixen elements que provenen d'altres professionals i d'altres usuaris satèl.lits* (els podriem anomenar així). Quan aquests Altres intervenen les nostres intervencions, aquestes poden arribar a modificar la seva essència. Aquest fet em porta a pensar dues reflexions contraposades. Per una banda el fet que altres intervinguin en l'acció que s'està desenvolupant és injust i dificulta obtenir el resultat esperat. De vegades per bo, tot i que sovint per mal, ja que el propi usuari es veu abocat a l'abisme del pensament de dos professionals que tenen visions diferents del cas (que dóna la casualitat que acostuma a ser la vida de l'usuari que de primeres ja tenia una pròpia visió del cas, és a dir de la seva pròpia vida). Per altra banda també em porta a qüestionar-me críticament la meva planificació, donat que si no havia previst aquestes intervencions alienes és que o bé no he treballat amb la xarxa, que també atén el cas, prou bé, o bé no he tingut en compte que això podia passar. Aquest fet acaba repercutint (i ja no m'atreveixo a dir si per bé o malament) al propi usuari i al seu cas.

No estem sols! això penso. I m'alegra pensar-ho, perquè sento les notícies a diari, m'agrada sentir-les i llegir-les d'una i altra font i fins i tot presto molta atenció a aquestes notícies, enteses pels altres. La crisi i en nom d'aquesta tot. Però si fem una interrelació d'aquest tot en forma de fil que enllaci d'una a altra causalitat, dóna la casualitat, que em trobo en un etsocac. Les notícies ens porten a que la única solució que troben aquells que em escollit per gestinar-nos lo públic, coincideixen majoritàriament (i per tant a la pràctica és el que tothom assumeix) a responsabilitzar-nos i com a professionals obliguem a responsabilitzar als altres. Polítiques i mesures que graven el més pobre i exculpen el més ric, que curiosament segons aquests fils conductors d'una notícia a altra, ens mostran ser els que han promocionat un aprofitament quan les coses ens anàven una mica millor de la classe menys adinerada i un aprofitament ara que la classe menys adinerada ho esta passant tant malament. Veig com la gent fa cua en un menjador social i com els consells directius cobren centenars d'euros en dietes (no controlades per ningú) per fer la seva feina. Totes dues parlen d'una necessitat bàsica que segons Maslow, es situaria a la base de la piràmide de necessitats, però amb un significat tant diferent en un i altre cas.

No, no estem sols!! això només ens porta a un punt. Estem comdemnats a entendre'ns i a lluitar perquè sortim tots beneficiats.

Recentment...

2012-01-08T19:33:00.003+01:00

Recentment..una bona professional que està tant a dalt com ala base de la piràmide que forma el sistema de protecció a la infància em deia: - els educadors han de tornar a trepitjar carrer i deixar els despatxos!-.

Recentment..la feina de despatx creix indirectament proporcional a l'eficàcia que vivencïo en algunes intervencions.

Recentment..els usuaris estan fatal!!! curiosament la vida els hi posa cada cop més difícil.

Recentment..la crisi li ha fet un gran favor a aquells i aquelles que els avorreix el tema social, llegeixi's mercats, polítics (alguns), els que si tenen treball (alguns), el que malanomenem la gent, la societat.

Recentment..l'alienació i l'individualisme és l'única sortida emocional per alguns que han deixat de pensar en plural.

Recentment..alguns professionals estan pitjor que els seus subjectes de treball.

Recentment..alguns professionals que reparteixen PIRMIs en necessitaran una, perquè no tindràn altra sortida.

Recentment..els cantautors estan callats, no se senten els intel.lectuals, muts, cecs, sords, mutilats de la ploma, o del piano.

Recentment un polític d'UPyD guanya el premi Nadal, amb una obra que probablement estigui bé llegir-la.

Recentment..torno a escriure al blog..a veure si dura!!

Energy!

2010-12-08T13:07:00.002+01:00

Mi revelador interés por el programa de César Millan "Dog Whisperer" me lleva a dos autorreflexiones, salvando el filtro que todos podemos poner a programas televisivos que estan orientados básicamente a la obtención de share y que evidentemente obvian algunas escenas de poco interés respecto de esa meta.

Mi primera reflexión gira entorno a lo que en el programa se llama la energia. En PNL (programación neurolingüística) es algo similar a la acción posibilitadora. La creación de oportunidades que se produce cuando se enfoca una situación buscando conseguir aquello posible, partiendo de aquello positivo, de la intención positiva.

Mi segunda reflexión es más circundante a la visualización del contenido del programa, se refiere lo que a mi me aporta a nivel personal. La acepción de energia que supone la fuerza que impulsa a hacer o mantener algo. En mi caso la Energy, sale de mi a potencias diferentes y lo que la transforma potenciándola o atenuándola es el contacto social. (autojustificación que produce interferencias en mi self).

Los presupuestos de la PNL catalizan la propia energia para, en relación al contacto social, dar fuerza a nuestros actos comunicativos y de toma de decisiones. Dado que NO se puede NO comunicar y que a mayor responsabilidad sobre quienes somos y como nos comunicamos, tenemos más libertad y respeto conseguido, podemos decir que así nos relacionaremos con los demás.

En el programa hay algunos aspectos que me llaman la atención y que enlazo con experiencias vividas por mi. El hecho de creerse en un rol exacto (porque se acerca mucho a lo que queremos que sea) y preciso (porqué se situa dento del marco coherente en el que estamos) nos hace dominantes sobre esa situación. Así en los episodios de nuestras relaciones sociales (familiares, con amigos, con la pareja, o con nosotros mismos) pasan por tener respuestas coherentes o incoherentes a nustros actos comunicativos. Es fácil de saber: si uno de los componentes no recibe con precisión y exactitud aquello que espera, es que hay algo que modificar en nuestra relación. No obstante damos por bueno, a veces, horquillas que incluyen grados de satisfacción cercanos la posición exacta y precisa que buscamos tener. Ésto nos permite un tiempo de reflexión, que si no se sobrepasa ofrece la oportunidad de reconstituir nuestro objetivo y lograrlo.

Lo que anteriormente comenté parece obvio, y si estamos poco acostumbrados a practicarlo añadiríamos un PERO, "pero es dificil situarse siempre en ese modo comunicativo de precisión y exactitud". Realmente no es poco costoso llegar a dominarse en ello, porqué tradicionalmente en las relaciones personales hay un valor a lo pasional (y consecuentemente por ese dogma costoso, doloroso, victimista..)mostrado en varios medios de comunicación, en la literatura, en la enseñanza tradicional de la escuela, en las relaciones laborales, etc..

Trasladado a las relaciones que se producen entre usuarios y profesionales, entre usuarios con sus allegados (visto desde el profesional) y en la relación profesional con su familia/amigos hay ciertos cables invisibles que desde la perspectiva de la energy! debemos modelar en un sentido siempre afirmativo. La meta de esta exposición es poder pensar en ello en nuestras relaciones comunicativas y utilizar bien el esfuerzo, la inteligendcia emocional y la lingüística.

Política de reducció de danys!

2010-11-03T21:29:00.004+01:00

Fa dies que em ronda pel cap una nova entrada al blog. Avuí puc recopilar aquestes idees que volen per l'univers mental concretades en el concepte, en la perpectiva de la política de reducció de danys.

Actualment és aquesta la perspectíva epistémica de la intervenció social. Realment els equips d'intervenció social a territori, però també, amb les peculiaritats, els centres i institucions, tenen aquest tipus de política per tal d'abordar les accions educatives que es desenvolupen.

Què vol dir política de reducció de danys? Doncs bé, la semiòtica d'aquest concepte aborda un ampli espectre d'acció a nivell funcional. És a dir, per començar és aquell fonament teoricopràctic que el que vol és que la persona sigui responsable, conscient i protagonista alhora dels seus actes, els quals tenen resultats. Aquests resultats, que habitualment tendim a categoritzar prioritàriament si són negatius (per sí o pels altres) i molt residualment positius, tenen uns efectes sobre la població. Per tant el ventall va desde intervencions més conductistes a accions transversals que fan augmentar els aprenentatges personals per a la presa de decisions i la cerca de la millor opció de vida individual, grupal i comunitària.

Què passa amb aquest tipus de política? La demoscòpia familiar, és a dir aquella poc científica i esbiaixada que prové dels vents populars demanda cada cop més aplicacions dures i restrictives cap a situacions marginals, dificultats psicosocials, addiccions, actes delictius, etc. Des d'aquest punt de vista, possiblement a curt termini podem acceptar que l'aparença de la foto per zones semblaria controlada. ... Meeec Error, La concentració i aïllament de les persones que tenen dificultats, fa que les desigualtats augmentin no sols en nombre sino en pèrdua de qualitat. Pensem que l'estat del benestar, fins els nostres dies, ha permés que cada cop un grup més ampli de societat visqui i a més visqui millor. Si a l'Espanya de la postguerra els infants morien de gana i l'única medicina que un metge podia donar era menjar, i no es donava, actualment la pérdua de drets no implica, per sort la mort per inanició, però si un decalaix estructural de la societat sencera comparada amb l'estatus garantit i l'estatus nihilitzat.

Així doncs, el que vull dir és que la pérdua de drets, que és en definitiva la posició que alguns mantenen com a alternativa a la reducció de danys (en la que es garenteixen a tothom uns mínims, tot i que la majoria es trobi en el llindar) suposa un flac favor a les expectatives (potser utópiques) de viure millor.

La comlexitat de xarxes politico-socials, l'entramat de lleis que de manera secundària socialitzen les poblacions occidentals, s'equilibra constantment entre els beneficis (el progés social, la garantia pública dels drets) i els perjudicis (l'excés legislatiu, el nihilisme en la identitat individual.

Cada cop que "jutgem" sobre les accions socials que es duen a terme, com a jutges, hem de buscar beneficis i perjudicis per a nosaltres, per l'acció i el usuari a qui va destinada, per la comunitat i per la societat; aleshores estem a prop, tot i no haver arribat a l'epicentre, de sentenciar una de les opcions correctes.

Reestrena!

2010-10-28T18:57:00.002+02:00

Benvolgudes i benvolguts,

He canviat l'aspecte del blog, perquè tingui una aparença més neta, més fàcil de llegir i donant més importància al text que és en realitat allò que és més rellevant.

Espero que us agradi

L'autor

La cíclica levedad del ser o Inconstancia de ánimo y ligereza en las cosas

2010-09-20T17:09:00.005+02:00

N'hi ha molts i moltes, (i jo iclós) que pensen que els anys es mesuren com si fòssin cursos escolars. Feliç any nou!!!

L'ésser humà és aquell que té la capacitat de determinar dues velocitats harmòniques o no diferents entre sí i diferents a la real, tant individual, com grupal, com comunitària, com col.lectiva. Una de les circumstàncies que ocòrren donada aquesta nefasta definició, és precisament la de les situacions desig i les situacions reals. La velòcitat circular, la fòrmula de la qual és, ens afirmaria la evidència (que em perdoni en Hawkins si faig una falàcia) que l'home viatjant a velocitat circular, donat que pasa el temps es mou en l'espai "humà". Tanmateix si el temps es reedita cada setembre i per tant l'estat desitjat i real tornen a coincidir a l'inici, concloc: és la raó que no ens movem o bé que ens movem i tornem enrere senes avançar.

Què vull dir en realitat? És Ben senzill; aquelles propostes repetides de millora, fins que no es conclouen, ens fan gastar una energia increïble per no ser acomplides. És com donar voltes sobre un eix, tornant sempre al mateix lloc, a l'estat desitjat.

La veritat és que crec que molta gent voldríem saber més, tenir més, fer més, o això diem a vegades, en moments i situacions determinades. Es veu molt clarament al començament de cada cicle. Però la situació real ens engoleix, tant intensament que ni ens adonem. De fet, l'altre dia veient la tele, vaig recordar en boca d'una col.laboradora, que la terra gira al voltant del sol a 30km per segon i a la vegada gira amb la galàxia a 250 km per segon... i gairebé ningú es mareja!

Tornant de la immensitat a l'ésser humà, al nostre cicle d'aprenentatge va molt a poc a poc, perquè tal i com hem aprés (ràpidament) a no marejar-nos amb les voltes de La Terra o la Galàxia, hi ha quelcom que ens impedeix aprendre a no marejar-nos davant les lliçons que la cultura i l'educació ens poden aportar. D'aquí que la feina que desenvolupem els educadors i les educadores sigui tant difícil i a vegades sembli estar inscrita en un cercle perfecte. El que em fa pensar, quí diu que som als qui els altres hàgin de prendre com a referència per no seguir donant voltes sobre el propi eix?

Aleshores, quan un fa aquesta pregunta, els educands educadors ens fan veure el cercle en comptes des d'adalt, des d'un costat i ens n'adonem que no era un cercle que acaba i comença al mateix lloc, sino que era una espiral circular, que avança, donant voltes sobre la pròpia cultura, sobre la pròpia educació

Interessant víedo sobre el moment crític de la rabieta infantil

2010-07-17T18:10:00.000+02:00

Quan els infants mantenen actituds de ràbia, d'enuig, (com els adults) respon a la cerca d'una estratègia que solucioni aquell desig que apareix i que no queda satisfet. En el vídeo destaca dues idees molt importants que contextualitzen aquest tipus d'acció educativa. Una, la d'entendre aquesta acció com una possible i no en totes les ocasions, vàlida intervenció. Dos, en la necessitat de ponderar la relació entre efectivitat/benefici (pel nen/a) i el temps d'assoliment (pel cuidador/a).

Una de les millors respostes que podem oferir a les preguntes "encobertes via enuig" dels nens i nenes, és oferir plataformes d'acció educativa que provoquin, que precipitin, com més vegades possibles, un espaitemps de gaudi, de "bon rotllo", de sintonia entre els participants de l'espaitemps, que no pas de frustració, d'enuig, de "mal rotllo". És senzill escriure-ho comparat amb la pràctica real, però no és ni impossible, ni improbable.

Hijos que maltratan a sus padres

2010-02-16T21:27:00.000+01:00

Revolució!!!, ...revolució?

2010-01-31T20:42:00.000+01:00

L'altre dia vaig anar a una interessant presentació de llibre, “Els rebels del benestar. Claus per a la comunicació amb els nous adolescents”. Jordi Royo, psicòleg especialitzat en toxicomaníes i col.laborador entre d'altres d'un centre d'atenció terapèutica. La presentació parlava de la comunicació amb els adolescents, però més enllà d'això obria la reflexió a una crítica al model que jo anomeno "altres temps foren millors".

Un dels arguments que més importància va tenir per a mi va ser la dualitat entre jove-economia.

Ja fa uns díes que vaig rumiant sobre la importància que adquireixen els joves en l'economia. Darrerament hem de socialitzar la idea que alguna cosa de la formació dels joves ha d'estar canviant o si més no del valor afegit que suposa ser jove i tenir coneixements que dècades enrera tenia un segment de la població cinc o deu anys més grans que ara. L'imparable procés d'adultificació d'aquest segment de població va a dues velocitats. És genial tenir població jove (una part d'ella) que té coneixements i formació més temprana que generacions enrere ja que és aquesta una forma d'allargar la vida formativa i educativa de la societat, composada per la xarxa d'aquests individus socials. D'altra banda hi ha un conujunt de joves "jasp" com dèia l'anunci de Renault, que són socialment poc compromesos, moralment individualistes, individualment immadurs.

La maduresa individual i social aplicable tant a la vessant biopsicosocial com a l'econòmica en relació amb els joves és el que l'autorealització a Maslow. Tot el que queda pel darrera d'aquesta punta de piràmide, és la vida. Segurament tots ens movem al llarg de la piràmide basculant d'un a altre extrem, de la base a la punta, de la cerca necessaria d'allò més bàsic. Cosa que no podem dir avuí dia que garanteixi l'Estat del Benestar i l'autorealització, que tampoc garanteix aquest sistema.

L'engany d'aquest sistema fa que tinguem uns Serveis Socials públics i universals, és a dir per a tothom que no poden assumir la demanda de manera que puguin donar resposta a la societat dignament. És a dir, no que els Serveis Socials siguin dignes sino que aconsegueixin que tots els beneficiaris visquin amb la dignitat que pel simple fet de ser han de tenir. Mai la societat catalana ha fet bandera d'una dignitat universal, però la desafecció, ja no per la política que al cap i a la fi és l'eina que la societat té per arribar a aquests objectius, sino la desafecció social, aquella que una part practica de forma inconscient, que no subconscient i evidentment pensa que no vol patir, donat que tothom volem gaudir dels beneficis gratuits de l'Estat del Benestar, és l'inici de l'esquerda que ha de trencar tot l'iceberg en el que s'ha convertit el sistema neoliberal.

Tornant a la presentació del llibre, l'autor parlava de canvis en els models de valors que actualment són hegemònics entre els joves (futurs adults madurs). Tota aquesta desafecció social i humana fa que sigui com més necessari que mai l'acció activa, educativa i sobretot cultural de canvi de paradigma, l'assoliment de l'E.B. ha significat que aquells que hem aconseguit el que abans era una realitat pels terratinents i proletaris intoxiqui i exclogui un gran terç de població que pateix una depauperant situació en procés d'empitjorament.

Notícia de la visita de la Consellera Capdevila a Can Rubió (des 09)

2010-01-07T00:24:00.000+01:00

La consellera Carme Capdevila visita el Centre Residencial d’Acció Educativa Can Rubió

S’ha reunit amb el director del centre i l’equip educatiu a qui ha agraït el treball de suport als menors

La consellera d’Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila, ha visitat aquest matí el Centre Residencial d’Acció Educativa (CRAE) ‘Can Rubió’ a Esparreguera (Baix Llobregat). La consellera s’ha reunit amb l’equip directiu i els treballadors del centre, als quals ha agraït la feina educativa i d’integració que fan amb els infants i adolescents que acull aquest equipament. Durant la seva estada han acompanyat la consellera la Secretària d’Infància i Adolescència, Imma Pérez, i el director general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, Xavier Soley.

Els CRAE són establiments que ofereixen als i les menors un recurs al medi familiar quan aquest és inexistent, s’ha deteriorat o té greus dificultats per cobrir les seves necessitats bàsiques. Substitueixen temporalment la família en els casos en que l’Administració detecta una situació de desemparament en el menor i ha suspès temporalment l’exercici de la pàtria potestat als pares.

El CRAE ‘Can Rubió’ és un centre propi del Departament d’Acció Social i Ciutadania que actualment atén 25 nois i noies d’entre 12 i 18 anys amb problemes de salut mental. L’equipament es va inaugurar a Sitges el 1992 com a experiència pilot i el 2001 es va traslladar al seu emplaçament actual. El centre disposa d’aules escolars, tallers, una granja-escola, piscina, pista esportiva i un hort.

A ‘Can Rubió’ hi treballen 26 educadors i educadores socials i dos mestres de taller, tots ells adscrits al Departament d’Acció Social i Ciutadania. També hi ha dos mestres, que depenen del Departament d’Educació, i un equip clínic, que depén de Salut.

Actualment a Catalunya hi ha 104 Centres Residencials d’Acció Educativa que acullen 1.976 infants i adolescents. La consellera Capdevila ha destacat durant la seva estada a ‘Can Rubió’, ‘l’esforç i la tenacitat de totes les persones que treballen amb aquests menors que, sovint, arriben als centres després de patir un procés de tensió i dolor’. Per aquest motiu, Carme Capdevila ha destacat la gran de les persones que treballen ‘al costat d’infants que passen dificultats i amb l’objectiu d’aconseguir que mirin el futur amb il·lusió i esperança’.

Bon Nadal i festes solidàries

2009-12-27T23:53:00.000+01:00

Un altre tipus d'atenció especial

2009-12-09T18:43:00.000+01:00

20-N Dia Internacional dels Drets dels Infants

2009-11-20T20:24:00.000+01:00

Avuí es celebra els 20 anys de la signatura dels Drets dels Infants, document que com tots els tractats internacionals, són reflexe de la societat en la que vivim i que volem.

Avuí recordem allò pel qual treballem a diari, el respecte, l'admiració i l'educació per les persones més fràgils, que més cal cuidar. Els nens d'avuí seran els pares de demà.

Te estás equivocando!!!

2009-11-17T23:00:00.000+01:00

Exportat d'un altre blog anomenat "haciendo pequeñas cosas"... molt interessant (i divertit) sobre els prejudicis!!!

La isla de las flores

2009-11-17T22:26:00.000+01:00

Me parece que el teatrillo que monta el reportage es genial!!! sin duda una obra maestra que ejemplifica muy pero que muy bien una parte del mundo en el que vivimos. Afortunadamente no todo es así, pero después de verlo hay pequeñas cosas que reflexionar para que nos demos cuenta de grandes cosas que hacer

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE: Educador Social i infància en situació de risc

2009-10-30T13:01:00.000+01:00

Títol: Educador Social i infància en situació de risc. L'atenció residencial a infants i adolescents a Catalunya
Autora: Maite Marzo Arpón
Editat: Departament d'Acció Social i Ciutadania

La presentació del llibre s'ha fet a les intal.lacions de DIXIT el centre d'informació que el Departament d'Acció Social i Ciutadania té a la plaça Pau Vila, acompanyats per l'Araceli Lázaro, la Carme Panchón i l'Autora, la Maite Marzo a més d'una representació de professionals que treballem al camp social i que d'una o altre forma tenim a veure estretament amb la temàtica del llibre.

El que primer s'ha de destacar d'aquest llibre és la radiografia bastant exacte i objectiva que se'n fa de la situació de l'educadora i educador social en els centres residencials i d'acollida, cadascun dels quals té una idiosincràsia en quant al perfil del professional que hi treballa bastant particular. Aquest fet revaloritza la feina d'investigació portada a terme per la Maite Marzo, ja que posa de relleu, documentat, la situació en la que molts centres es troben.

Coses que m'han semblat interessants:
- Sembla fer-se palés que hi ha una relació causa-efecte entre a més estabilització i reconeixement de la professió menys implicació en la documentació i formació continuada dels professionals.
- Segueix éssent una professió voluntariosa i vocacional, ja que es compleix la màxima de l'educador/a és el professional que está amb els nens però no toca els papers (perquè em ratllen), cosa que ens fa veure com:
- A major planificació de la feina, major èxit i per tant major compliment de l'interés superior de l'infant o jove.
- El perfil de l'educador és el d'una noia de 33 anys de mitja i es perd en els centres la figura de l'educador/a sènior que dóna seguretat, experiència i tranquil.litat als equips
- La incorporació de perfils cada cop més joves (si acabem la carrera normalment) fa que usuaris i professionals estiguin massa a prop en edat, cosa que pot dificultar l'acció educativa de referència.
- La falta d'implicació en els projectes de centre augmenta la dispersió de professionals en els equips
- Els equips directius valoren que fan un esforç molt important en cohesió d'equip i afirmen que els equips estan polaritzats, éssen poc fidels a un projecte comú.

Bé, són algunes de les reflexions que s'han fet sobre l'educació social. Espero que serveixin per opinar molt al respecte...

Sesión interesante del Juez de Menores Emilio Calatayud

2009-10-20T21:13:00.000+02:00

2009-10-20T21:12:00.000+02:00

NIÑOS QUE HEREDAN EL DESTINO FAMILIAR©

2009-09-27T11:10:00.000+02:00

NIÑOS QUE HEREDAN EL DESTINO FAMILIAR©. Ingrid Dykstra (ed. integral)

Título original: Wenn Zinder Schicksal Tragen
Diseño de cubierta: La Page Original

Esta obra de Dykstra, pese al prologo de Hellinger, autor especialista en constelaciones familiares cuyo sustrato religioso desvirtua la obra, muestra la experiencia que la autora tiene en lo que refiere a la aportación sistémica y los conocimientos a cerca de las constelaciones sobre intervenciones familiares en situación de dificultad.

Dykstra plantea diversos casos en los que se basa para explicar la parte práctica de la teoria de sistema familiar, por el cual resuelve aquellas situaciones planteadas en su centro de psicomotricidad. Realmente es un libro que ayuda al lector que trabaja como profesional en el ámbito de lo social a desarrollar estrategias de intervención mejores para sistemas familiares concretos.

Evidentemente, el estudio de un sistema y cuanto más una constelación familiar no es una terapia que se pueda desarrollar en ausencia de la formación pertinente. No obstante ayuda al educador a poder encarar las especificidades de situaciones educativas de trabajo.

Por ejemplo, en un articulo que más adelante presentaré al blog, entre muchísimos otros conocimientos y conceptualizaciones a mi me ha llevado a elaborar un pequeño juego mediante el cual trabajar dentro del núcleo familiar, (preferiblemente con todos los miembros a la vez) una reflexión cuya finalidad es la de reformular de forma activa y participativa el sistema familiar, reconciliandose con aquel que fue el sistema inicio, es decir, aquel que se formó en base al amor y al deseo (o voluntad) de crear un núcleo de pertenencia familiar.

Mediante este pequeño juego que se compone de un puzle, cuyas piezas son cada miembro de la familia y unas targetas que definen los límites que la familia (individualmente y al final en conjunto) pone de manifiesto ante todos, como se quiere que sea la família, independientemente (al inicio) del contexto. Nos permitirá partir de una construcción de base que el sistema familiar, dentro de un marco consensuado y creado por ellos mismos puedan desarrollar ahora sí dentro de un contexto público.

Muy probablemente volveré a hacer referencia de este libro, tan interesante, que aconsejo a todo aquel que desee reflexionar sobre la educación social.

Els comportaments socials

2009-09-09T18:14:00.000+02:00

Darrerament em ronda pel cap, una obvietat.
El comportament social esdevé el resultat del complexe que formen els comportaments individuals, socials i individuals (és a dir, desenvolupats en societat i desenvolupats a soles) derivats de la psicologia (psicopatologia, psicobiogenética, psico del desenvolupament) i de la psicologia social (en relació als moviments comportamentals que la nostra ment projecta en públic).

El comportament social defineix la societat actual però també construeix la societat futura (d'això ja en parla Mead i l'interaccionime simbòlic, o Rogers, o Bauman i la societat líquida) per això dic que em ronda pel cap una obvietat. Però alhora em preocupa no haver-me adonat de la constatació, sino que constata vàries coses:

en primer lloc_que jo formo part del comportament social (individual, privat i públic)
en segon lloc_que els comportaments socials defineixen un futur de crisi social
en tercer lloc_que ja ens hem donat conte de cap a on va la societat líquida
en quart lloc_ que hem de precipitar la condensació de valors positius i de convivència amb urgència

però com?

La veritat és que dóna la sensació que és dificil definir en un sistema de relacions cada cop més complexe, un full de ruta a seguir ja que tots els que existeixen ho fan d'alguna manera per una raó de ser. També és cert que la lluita entre allò que existeix i allò que sabem, que "ens surt de dins" és sovint més clara del que volem pensar. És a dir les coses bones i dolentes ho són i les sabem distinguir però allò que porta a elles és l'enigma, és l'eterna pregunta final de la balança de la justícia (social).

La contenció! un munt d'idees em ballen al cap al voltant d'aquesta paraula. La contenció emocional és potser una de les eines prèvies a la gestió emocional que hom ha de saber practicar, en positiu, evidentment, però és ètic contenir-se?

"A veces setimos que lo que hacemos es tan solo una gota en el mar, pero el mar sería menos si le faltara una gota" (Teresa de Calcuta)(09/07/09)

2009-09-08T19:32:00.000+02:00

Hoy quería exponer esta frase que he leído en un portal de red social y me ha gustado mucho. Debemos aprender de todos siempre... seguir aprendiendo..

Alguns petits errors... (30/06/09)

2009-09-08T19:31:00.002+02:00

De manera inconscient ens atribuim els encerts gairebé amb una rapidesa fulminant. Tanmateix ens els atribuim, però, amb certa humilitat afortunadament. No és menys cert que els errors no ens els podem atribuir, ja que sempre i recalco sempre acaben éssent no totalment titularitat d'una persona i tot i que si en un moment donat, podem dir que la nostra acció ha estat determinant, no podem arribar a assumir-ho com caldria. També és cert que els errors, certament, són atribuibles a moltes circumstàncies.

La veritat és que els encerts passen de forma planificada, donat que ens ho pensem, i li donem forma amb la nostra acció educativa, mentre que els errors no estan planificats o si més no, els podem preveure, intentar evitar-los però finalment es produeixen.

Quan aleshores tenim un error de facto davant la nostra cara, no podem fer res més que afronar-lo pero no enfrentar-lo, donada la mirada positiva que hom ha de posar en qualsevol situació nova, tant bona, com dolenta. De manera que cal romandre tranquil, estar més atent que mai, actuar amb la major brevetat possible però sense precipitar-se, ja que el plantejament estadístic dels errors com a mesura estimable, també es produeix en educació i en general a la nostra vida.

- Què fer en una situació de risc?

Quan en infància parlem de risc ens limitem la visió de la intervenció que pot fer el professional dels 0 als 18 anys en aquest Estat, com a mínim. També és cert que encara no estem preparats per abordar amb eficàcia la intervenció que es produeix durant aquesta etapa però que tindrà efecte en el futur, un cop asolida aquesta edat o en els moments a punt de fer-ho, quan la infància deixa d'estar en un risc (o perill de patir una situació de risc) i es converteix en un adult en risc.

Convindria definir el risc que pot patir l'adult (ahir infant o jove). El risc en majúscula ja no seria si aquest adult té un comportament més o menys social, millor o pitjor, més col.laboratiu o menys ni tampoc si serà més o menys altruïsta. El perill evident (latent) serà com A-frontara la vida sense un tutor que l'acompanyi? Qualsevol infant amb una família o un tutor al darrera té qui el guia i tot i ser una persona independent que exerceix la seva independència, hi ha qui resolgui i qui respongui a les preguntes. Però qui ens fa les preguntes el dia abans de complir els 18? quí ens acompanyarà el dia després de complir-los? La vida constitució ens dóna la resposta. L'Estat ho fa, però no de la mateixa manera que mentre som infants.

L'intervencionisme de l'Estat passa a ser de protecció a control, de manera que perdem la perspectiva de recolzament, d'aprenentatge, de saviesa que sempre es troba en el sustrat de totes les accions educatives; socials i familiars. Com canviar un model com el que vivim no és la solucuó que cerco en aquest article. El que vull és tenir 17 anys i 364 díes de vida i fer-me tantes preguntes com pugui, donat que si no me les faig, mai trobaré la manera de cercar les respostes quan compti amb 18 anys i 1 dia. (que més que una majoria d'edat sembla una "condemna")

Alguns petits encerts... (12/06/09)

2009-09-08T19:31:00.001+02:00

Els meus professors i professores de la facultat, l'Hebe, la Violeta i en Segun, especialment, em van ensenyar el triangle de l'educador social. Ve a ser una chuleta per recordar dues coses. Una la resposta a una pregunta segura dels examens i els treballs. La segona la veritat de l'acció social.

En tota acció educativa veiem aquest triangle reflexat. Es un triangle compost en els seus vèrtex pel Subjecte de l'educació, l'agent de l'educació i el fet cultural. El primer, s'anomeni com s'anomeni, esdevé l'usuari, l'amic, el familiar, el menor, l'adult, el pres,... L'agent de l'educació sóc jo. La cultura o el fet cultural esdevé allò més complicat, al meu entendre de descriure. El fet cultural serà el ve`hicle però també la finalitat de tota acció. El vehicle perquè ens permet moure'ns des d'on som fins a on volem arribar. La finalitat perquè un cop ens traspassi la cultura ja no hi ha marxa enrera per arribar al canvi positiu.

Darrerament he tingut alguns petits encerts. Sovint em sento atrapat, encallat i sol i noto com una brexa s'obre davant meu, als meus peus i això m'indica que alguna cosa no va bé, que cal fer un canvi ràpid. En les meves intervencions educatives, tot i seguir i perseguir metodologíes i objectius pensats i programats, em veig obligat a pivotar sobre situacions que paralitzen el procés d'obtenció dels objectius. Darrerament he tingut alguns petits encerts. Sí ho repeteixo perquè em fan sentir bé, ja que gràcies a ells he omplert les bateríes educatives i he aconseguit donar poténcia i seguir avançant en aquest camí. Aquests encerts són fruit de vivències, lectures i en definitiva de fets culturals que em permeten aconseguir-ho. Per exemple ahir vaig anar a participar d'una xerrada sobre un projecte amb joves dins dels Instituts. És un projecte novedós i que com tots, al principi esta pendent d'un fil. No obstant em va transmetre l'energia per buscar alternatives a les meves intervencions. Alternatives potser alegals però de cap manera il.legal o immoral que "borejant les fornteres" (Saül Karsz) m'han donat noves energies per seguir. Avuí per tant ho vull tornar a dir he tingut un petit encert!!

Els infants i els seus familiars que viuen en una situació de pèrdua (pèrdua de l'autoriat, pèrdua del sentit de dret i obligació a educar, pérdua d'autoconcepte, en resum pèrdua d'un model a seguir) s'aferren a continuar amb allò que sempre NO els ha funcionat, donat que els condueix a situacions emocionalment desfavorables. Aconseguir crear una situació de guany (guanyar autoritat, autonomia moral, en resum guanyar un model a seguir que condueixi a situacions emocionalment favorables).
Totes les pèrdues signifiquen el guany d'alguna cosa. Fins i tot la pèrdua de comunicació, ens comunica desacord. Quan un usuari calla, esdevé en realitat un crit! Realment hem d'anar cap a un canvi de paradigma donat que el paradigma social no és coherent amb les normes passades. Quan ens deien abans, "quien calla otorga" avuí ens diuen "qui calla t'ho està dient tot". De manera que hem de tornar a aprendre a llegir i com tots sabem, com més grans som més ens costa tornar a aprendre si no ho fem a total determinació, hi trobem sentit i ens esforcem.

Les intervencions educatives familiars (24/03/09)

2009-09-08T19:30:00.001+02:00

Darrerament estic "gaudint" de l'intervenció familiar dins del context de l'educació. He descobert algunes veritats que de forma totalment egocèntriques em fan tenir sentiments diferents.

Una de les veritats que he experimentat és la de no ser jo. En tant que pèrdua d'identitat o de pertinença. Tanmateix això em porta a elaborar una reflexió sobre què faig, per què ho faig i realment descriure, primer a mi mateix i després al món, quí sóc jo.

La composició del jo, dins d'un context social, és un concepte segurament més proper a la psicologia que no pas a l'educació social, però en tant que som persones que fem de quelcom (una professió), també hem de contemplar com projectem el nostre coneixement i de quina manera ho fem, per tal de no perdre la perspectiva de l'acció motivadora, quan fem de professionals i l'acció de reflexió moral quan som persones.

Així doncs, sota aquesta premisa, allò pel qual eduquem ha d'èsser en certa manera una projecció de coneixements i de formes de ser, fer, estar i aprendre dels altres, pels altres i cap els altres. Oferint i deixant remenar i triar. Així podrem construir la maduració, l'aprenentatge i el progrés personal. Vicens Ferrer i Guàrdia, Paulo Freire, però d'altres també, milions d'altres persones ens ho intenten mostrar, nosaltres remenem i triem, però la tria ningú ha dit que sigui senzilla. De fet, és la dificultat el que fa que es consolidi, que es quedi dins nostre recalcitrada i que es vegi per fora nostra impregnat, els aprenentatges que assolim.

Les intervencions educatives familiars, també han obert un ampli ventall de sensacions positives, humanes i quotidianament contemporànies. Si bé la darrera reiteració literària, segurament a nivell formal deixa molt que desitjar, allò que vol significar té tota la llicencia conceptual que fa que tingui sentit. La quotidianitat contemporania esdevé un entrellat, una xarxa, un cabdell que com més volem desentortolligar, a vegades més emboliquem. D'aqui que les receptes actuals i les doctrines que fem i ens fan fer, no sempre ajuden a aconseguir objectius pedagògics que, negre sobre blanc, s'amunteguen en els calaixos i carpetes. És doncs el moment històric de fer una reflexió? un replantejament? Jo crec que sí i no sóc l'únic. Però deixem-nos d'històries. Estic segur que no sóc pas el primer que ho planteja, així doncs... i recordant l'Ismael Serrano.. si jo sóc una petita gran superpotència, a què espero per funcionar a plè rendiment?? Jo sé que t'espero a tu...

moraleja... l'educació és cosa de tots!!

Em deixeu passar? (01/10/08)

2009-09-08T19:27:00.002+02:00

Ahir no sé si em va passar una cosa que un experimenta una vegada cada cop que tracta amb un diguem-li "usuari". Quan a la feina entra un nou usuari amb el qual has de treballar més en profunditat que amb d'altres, busques els teus registres empàtics per tal d'apropar-te, sentir-te com ell i des d'aquest punt començar a treballar la problemàtica conjuntament amb ell/a. D'això tècnicament en podem dir el punt zero de treball. Aquest punt zero, no comença el dia u de la relació. Sovint, però, en les feines que impliquen una relació educativa i una relació humana, acostuma a adequar-se el temps de punt zero de treball a un moment determinat. Jo tinc situat el punt zero entre la primera i la segona setmana de coneixement mutu. No obstant darrerament i amb aquest "usuari" el punt zero potser es va produir ahir nit, i dic potser per què no n'estic segur. No obstant si hi va haver alguna cosa. Això no seria rellevant si no fos que aquest usuari ja porta uns dos mesos de relació educativa amb mi i encara no m'ha obert la porta.

Sempre hi ha una manera o vàries d'aconseguir que t'obrin la porta però no sempre ho esbrines quan es voldria.

L'A-mor-T (16/08/09)

2009-09-08T19:27:00.001+02:00

A petició d'una amiga...

amor
Gran desig o interès www.grec.cat (enciclopèdia catalana)

amor

m. Sentimiento hacia otra persona que naturalmente nos atrae y que, procurando reciprocidad en el deseo de unión, nos completa, alegra y da energía para convivir, comunicarnos y crear. www.rae.es (Real Academia Española)

love

1. to have a great affection for a person or thing

2. to have passionate desire for someone www.collinslanguage.com (britànic dictionary)

amour

Intérêt, goût très vif manifesté par quelqu'un pour une catégorie de choses, pour telle source de plaisir ou de satisfaction www.larousse.fr (francés)

L'Amor com vaig introduir a l'anterior article pot esdevenir un fet vital (de la vida) que ens marca la bondat o maldat de l'acte educatiu vers l'infant. Però amar, té moltes acepcions que disten d'aquest sentit tot i que radiquen sempre en un nexe comú. Malgrat els diversos sentits i direccions que pot prendre la paraula, l'amor concebut com a tot això que he escrit al principi és la part inalienable i necessaria (tot i que no suficient de l'ésser humà).

L'Amor entés com jo l'entenc és un camp ampli, sovint difús i sobretot molt molt íntim. El meu amor és meu i de ningú més. És un AMOR en majúscules, amb codi de barres, públic en expressió però privat en decisió. L'amor que jo sento és un amor platònic (http://http://es.wikipedia.org/wiki/Amor_plat%C3%B3nico).

Com que és privat en la decisió, jo decideixo a qui amar i a qui no, per tant expressar públicament i lliurement aquest amor depén en primer lloc de mi però no solament. També depén de les acollides que rebi per part de la resta. A aquells i aquelles a les que oferir el meu amor. Així doncs per a mí pot arribar a ser passional i intens l'amor a tothom, de maneres diferents.

L'amor ha d'ésser oferit a tothom, a l'espera de rebut i en tant que aquest rebut sigui més o menys profund, íntim i passional, serà més o menys considerat. La consideració que jo li tinc a totes i tots aquells a qui amo, és conegut per elles i ells en quina mesura i acceptat també en el gradient corresponent.

Això si, l'advertència que sempre marca el límit, és un contracte entre l'amat i l'amant recíproc, el qual mai, sota cap concepte ha d'arrebassar els límits ètics, estètics i morals, sino ja no pot ser considerat amor (al menys el meu amor).

arribats a aquest punt depén de qui rebi el meu article d'A-mor-T te tot el dret d'escollir el prefix o sufix que "s'estimi" més en relació al meu amor.

AMOR Fraternal (06/08/08)

2009-09-08T19:25:00.000+02:00

Sovint confonem las formes diferents de donar i rebre amor.

L'etapa de composició, construcció i configuració de la ment i personalitat humana és de 0 a 3 i de 3 a 6 anys, en dos espais molt marcats. El primer tram correspon habitualment a aquells aprenentatges higiènics i de costums i el segon als aprenentatges que facilitaran la comprensió moral del món. Aquí hi són els hàbits i costums, les capacitats de raonament lògic i abstracte.

L'amor, és la base de qualsevol espai educatiu de relació, en el sentit que possibilita donar de forma altruïsta i rebre de forma humil. Tanmateix, l'amor no s'ha de confondre, ni ha de translucidar l'estrategia educativa fraternal o del educador/a. Això implica, i és una expressió d'amor, també, que hem d'aprendre a dir NO, com també saber explicar, quan arribi el moment, el perquè del nostre ensinistrament.

... De la història ... a la memòria (10/07/08)

2009-09-08T19:24:00.000+02:00

... No deis a vuestros alumnos lecciones verbales de ninguna clase, puesto que sólo deben recibirlas de la experiencia; tampoco les debéis imponer ningún castigo, ya que ignoran lo que puede significar culpabilidad; ni les obliguéis a pedir perdón, puesto que no tienen el poder indispensable para ofenderos. Careciendo de moralidad en sus acciones no pueden realizar ningún acto inmoral ni qu sea merecedor de reprensión o de castigo. (...)

Rousseau

Igual que Rousseau feia amb Emili els educadors socials hem d'aprendre a "no ensenyar" ?

L'obsesió per que l'altre evolucioni, respon normalment a l'obsessió per la nostra pròpia evolució, la qual hem de mantenir al marge per aprofitar-la en moments d'esbarjo i temps lliure personal que ens permetran aprendre a ser millors educadors (i persones), mitjançant la lectura, la reflexió, el diàleg, les experiències i l'autoaprenentatge.

Part de tot això composa el mapa estelar de la nostra propia resiliència???

com sempre, serà interessant que tots diguem la nostra...

(20/06/08) Reptes de l'Educació Social. Aportacions de la Pedagogia Social a l'educació de les infàncies i les adolescències acollides en Centres...

2009-09-08T19:21:00.000+02:00

Ahir vaig tenir la gran sort de poder sentir i escoltar, de nou, un dels professors que linkejaré al marcador de la meva memòria. En Segun, va exposar la seva tesis doctoral, la qual es titula com he titulat l'article i de la que, com sempre vaig sortir il·luminat.

La llarga però no pesada exposició d'en Segundo Moyano, ens va transportar als dies d'Universitat en els que sentíem embadalits, com una persona de la seva trajectòria, ens regalava experiència i teoria. L'expo com a bon psicoanalista que crec que és en Segundo, (i si m'equivoco en alguna cosa em corregiu), inicia el recorregut el.líptic en el propi títol. Reptes de l'Educació Social. Aportacions de la Pedagogia Social a l'educació de les infàncies i les adolescències acollides en Centres Residencials d'Acció Educativa. Poc a poc va anar dexifrant paraula per paraula, ja que el propi títol, com l'autor va expliar, no és més que un inici però un final del propi anàlisi. Reptes, en el sentit d'afrontar quelcom de l'actualitat, escollir d'una manera reflexiva cap a on volem anar tenint en compte d'on venim. Parlem d'un canvi, o no, que té l'origen en allò conegut, en allò que ha existit i del que és fruit l'actual acció dels educadors i educadores en l'àmbit de la protecció a la infància.

Educació Social, esdevé un concepte ampli que aplicat a allò que es parla, afita la categoria a la que ens parla Moyano de reptes en la protecció de infància i adolescència. En Leo, que és vocal del CEESC (Col.legi d'educadores i educadors socials de Catalunya), parlava de rellançar i enfatitzar la paraula EDUCADOR sobre social, ja que , darrerament l'adjectiu s'ha menjat el substantiu i això ha desvirtuat la tasca dels professionals, cedint pas al mecenatge, la caritat, l'atenció sobre l'educació.

Les aportacions que la Pedagogia Social, pot fer en l'àmbit, passen per revisar els models de projectes que es decideixen utilitzar a l'hora de fer les nostres accions educatives, fugint i dignificant, netejant, el mal nom que acostumem a fer servir (intervencions) de connotació més policial, repressiva. Fer servir projectes que englobin com a fotograma el cicle que Núñez, o Tizio, ens han explicat sempre com a base i que esdevé el triangle bidireccional, format per l'agent de l'educació, el subjecte i la cultura com a eina de l'acció.

En Moyano parla de les infàncies, ja que no hi ha una infància, sinó que hi ha una i cadascuna d'elles, a les quals hem de reflexionar quina acció educativa fer servir en cada espai, en cada temps, en cadascuna.

Finalment afita les accions que es produeixin fruit de les aportacions de la Pedagogia Social, en un àmbit concret el de 1676 menors (o com es proposa des del col.legi, infants) en 89 Centres Residencials d'Acció Educativa i 305 infants en 12 Centres d'acolliment arreu de Catalunya.

La reflexió hi és i l'anàlisi també. La veritat és que a mi aquestes trobades en les que puc inscriure la meva experiència al llarg dels anys en el camp de l'educació dins el cercle dibuixat per la teoria, em serveix enormement, com deia el gran professor Antonio Latorre, refocalitzar la meva acció educativa i revisar les meves metodologies de treball, això purifica, filtra i millora segur les meves aportacions a les infàncies i adolescències del món.

Opinió (13/06/08)

2009-09-08T19:19:00.000+02:00

A vegades crear un corrent d'opinió significa teoritzar i argumentar una nova visió de les teories educatives. Així és com els grups de treball fan per començar a crear nous estudis i teories de l'educació. Tot i que la didàctica ens mostra com un estudi teòric es fa des de la confecció de projectes de treball, al més pur estil científic social, per què no començar amb una petita reflexió i a veure que en surt.

Així doncs m'agradaria que parléssim, si algú ho desitja, de la resiliència infantil. Aquella capacitat, segons al meu entendre innata (i a vegades biològica) dels infants i adolescents a sobrevenir-se de les circumstàncies de la vida, de com refer-se, aprendre i avança més en pau amb sí mateix.

El fet de sentir-se capaç d'aprendre humilment i sota l'empara de qui ens dóna seguretat és un context resilient però com modificar la postura de l'educador, qui fa de paraigües, per escollir bons mètodes de pràctica d'aquesta difícil pràctica de resiliència??

Comencem pel principi i deixem les nostres preguntes i reflexions
Com ho fem els adults per aprehendre la resiliència infantil en nosaltres mateixos?
Com hem de ser per ser resilients?

no sé? preguntem-nos coses...

Tot Encaixa (25/01/08)

2009-09-08T19:17:00.000+02:00

Finalmente, todo encaja!!

Hemos hecho el gran esfuerzo, hemos realizado la "special assamblery" (no sé si esto de utilizar el inglés le da otro aire al artículo" Desde luego hemo iniciado algo.

Al final conseguimos realizar el miércoles la asamblea con los chicos, debido al perfil de los chavales y al atractivo del texto (adaptado, que quiere decir que escogimos solo algunos párrafos) conseguimos que los chicos empezaran a abrirse, pero cual fue nuestra sorpresa y también nuestro trabajo, al ver que aquello que intentamos definir y nunca atrogamos al otro, de saque, la empatía, la tenían más asumida que lo que nosotros creemos tenerla. Hasta el final, los chicos no supieron que de lo que se trataba era de un texto escrito por una persona privada de libertad, y reflejaron algunas de las preocupaciones de los profesionales del texto a las de los profesionales del Centro (jeje que paradoja) lo que debe ser una reflexión para ellos lo fue para nosotros.

Pues sí, tenemos unos chicos con una gran empatía y además capaces de hacer importantes autoreflexiones. Creamos un ambiente nuevo de asamblea, que es el objetivo primero para poder propiciar a la recuperación de esta importante herramienta educativa y ellos ¡POR PRIMERA VEZ! propusieron cómo querían que fuese la siguiente.

Como dijo el ateo "que Dios nos recoja en su regazo", hemos creado un monstruo!!!

PD.: se aceptan sugerencias...

... I continuó de la manera más agridulce (17/01/08)

2009-09-08T19:15:00.000+02:00

Recordais bloggers desde la prisión ... (y nuestra iniciativa asamblearia???)

Pues bien, no se ha podido llevar a cabo, de momento. No sufráis, porque si hay algún incondicional que está esperando comentar algo a cerca de los resultados del experimeto, podrá hacerlo.

Me explico.

Justo cuando la iniciativa se iba a poner en marxa ha pasado una de las mejores y de las peores cosas que pueden pasar en un Centro de Acogida. Por una parte es una gran noticia que se decidan los futuros de nuestros chicos. La incertidumbre, como decía aquel matemático llamado Heisenberg, tiene su amargura. Pero en detrimento de esa buena noticia nos encontramos con la desesperada situación de deber reconstruir todas nuestras dinàmicas educativas propuestas o pensadas hasta la fecha.

No pasa nada, repito, seguro que tendremos, por desgracia, otros usuarios angustiados que deban encontrar un espacio, asambleario de critica... y espero poder compartirlo con vosotr@s.

"Todo empezó por el principio" (05/01/08)

2009-09-08T19:12:00.000+02:00

¿Recordáis bloggers desde la prisión?

Bien, ayer en mi trabajo (un centro de acogida de menores) pude experimentar la mágia de la navidad ;) Casi sin chicos y con un rato para dedicarme a la búsqueda y reflexiones acerca de cómo encarar nuestra asignatura pendiente, (hacer unas asambleas, orginales, particpativas y motivadoras para nuestros "clientes"), recordé cuando podiamos leer en clase aquellos artículos de blog, escritos por chicos que estaban en un centro penitenciario cumpliendo una condena y que participaban en el proyecto de la publicación de un (seguramente muy filtrado) blog.

Decidí lanzar un globo sonda y enseñar una copia impresa a mis compañeros y compañeras y todos, fascinados e interesados por este sorprendente blog (es estremecedor en algunos artículos) nos pusimos manos a la obra para abordar con los chicos la lectura conjunta de unos de aquesllos articulos.

Así pues, la semana que viene llevaremos a cabo la lectura de uno de los escritos donde se podían sacar muchas conclusiones positivas, a cerca de la injusticia que sienten los internos, el sentimiento de estar preso (compartido en alguna disputa por alguno de nuestros chicos), la angústia que supone que otro te controle, la sensación de soledad que eso produce ( y que también experimentan los chavales que permanecen en centros, normalmente por cuestiones ajenas a ellos). También habían muchas cosas escritas con las que no estaba de acuerdo, aunque son injusticias, las que estaban escritas, también verbalizadas por nuestros chicos.

Parece interesante, (para nosotros, los adultos educadores) que tal y como me dijo muy sabiamente un menor en una ocasión, porque tengamos una carrera no debemos creer saberlo todo.. y en efecto, será como todo lo que les preparamos, una oferta.. creeis que la aceptarán.

seguiremos informando...